Abril...

Fa una setmana que va començar l`abril i, tot i que la majoria de vosaltres pensareu “i què?”, aquí tothom pensa en dues coses: el hanami (anar a veure els cirerers i, en general, altres arbres florits), que és tot un esdeveniment nacional; i l`entrada al nou curs escolar que, suposo que, traduït al món laboral, també és l`entrada de nous empleats a les empreses.

Pel que fa a mi, això suposa la fi del que a Espanya serien les vacances d`estiu, que han durat més de dos mesos, i la tornada a la universitat .

I les classes de la universitat, que van ser motiu de reflexió fa mesos, ara ho tornen a ser. I és que, de la mateixa manera que hi ha els propòsits d`any nou, jo faré propòsits de curs nou. Encara no tinc la llista feta, però tinc molt clar, en general, en què es basaran.

Les classes a la universitat on vaig començar a estudiar al setembre són les pitjors que m`han fet en ma vida.

És com si allò que la gent anomena déu em volgués castigar: feia tres anys que em queixava de la universitat de Barcelona; de les seves classes avorrides i inútils, de la carrera que no podria estar més mal estructurada, de la incompetència de la gent que mana allà dins i que, a sobre, ens hi afegissin un Pla europeu mal interpretat expressament per a complir objectius i interessos d`aquests incompetents, i fer-nos així la vida encara més complicada i frustrant als estudiants.

I és clar, vaig arribar al Japó pensant que el meu somni d`estudiar japonès i cultura japonesa no només es faria realitat, sinó que seria en una universitat diferent i, per tant, millor.

La conclusió a la qual he arribat, innocent de mi, és que la resposta a la pregunta “hi podia haver alguna cosa pitjor que el que he aguantat tres anys?” és “sí”.

La universitat japonesa on estic ficada és totalment conservadora, els professors no tenen cap mena d`interès real per l`aprenentatge dels alumnes i, el que és pitjor de tot: el sistema d`ensenyament és, des del punt de vista europeu (o almenys espanyol), inútil, absurd i infantil.

Perquè us en feu una idea, a les aules espanyoles es valora la capacitat de síntesi, les pròpies idees, el “no copiar literalment”, i la comprensió del que s`aprèn; alhora que els treballs d`universitat tenen certa “complexitat”: notes a peu de pàgina, bibliografia, temes intel·lectuals o científics...

Aquí, almenys en el programet per a estrangers on estem tots, l`”aprenentatge” es basa en copiar, memoritzar i repetir. Els grans treballs consisteixen en escriure quatre planes d`algun tema infantil com ara “què t`agrada menjar” o “explica com és la teva ciutat” i si vols parlar, per exemple, d`arquitectura, et miren amb cara estranya.

El dia que vaig alucinar més de tots va ser el primer cop que vam haver de fer exposicions orals en grup. Teníem unes dades en forma d`enquesta i les havíem de reunir i exposar. Doncs bé, el dia que ho havíem de preparar, el professor va entrar a classe amb un grapat de cartolines i retoladors i ens va dir que pintéssim els gràfics.

La cara que vam posar els occidentals de la classe devia ser tot un poema, sobretot després de passar-nos una tarda sencera pintant cartolines amb retoladors, enlloc de preparar el contingut lingüístic de l`exposició, que potser no és tan “divertit” però que és el que realment ens fa aprendre.

Al cap d`unes setmanes, un noi alemany va preguntar si podíem fer servir powerpoint per a una exposició oral, per a ensenyar fotografies i poder crear els gràfics més de pressa. Evidentment, això faria que l`exposició s`acostés més a la idea que tenim de treball universitari, però el professor, visiblement alarmat per la pregunta, va respondre que això era massa complicat per a nosaltres i que segurament molts no sabrien fer-ho.

Al final ens van deixar i molts de nosaltres vam fer una bona exposició oral, recolzada per powerpoints amb fotografies i dades que van ajudar, tant al que exposava com als que escoltaven.

En fi, el cas és que el xoc cultural i el canvi radical de vida que suposa marxar a l`altra punta del món, sumat a aquest campi qui pugui d`universitat, van fer que els alumnes patíssim diverses reaccions: alguns van patir estrés, d`altres van començar a fer campana, d`altres van començar directament a passar de tot, d`altres es van posar malalts.

I és que la universitat és el lloc on hem passat més hores des que som aquí. I si això és converteix en un lloc on no entenem res, ja podem plegar.

Jo no m`he adonat que el Japó pot ser un lloc on hi visquis més o menys content (malgrat les diferències i discrepàncies socials i culturals amb Catalunya) fins que no es va acabar el maleït semestre. Al començar a viure de debò aquí (sortir a dinar fora, a passejar, conèixer gent de fora de la universitat, fer turisme, treballar...) m`he adonat que el Japó no és un lloc tan terrible i decebedor com la visió que, per culpa de la universitat, havia començat a tenir.

Així que faré una llista de propòsits de nou curs perquè, la veritat, no vaig venir aquí a tancar-me en una universitat durant sis mesos i intentar, en va, entendre i seguir com un xaiet la metodologia que segueixen. De manera que seguiré vivint com aquests dos últims mesos, i estudiaré molt per a aprendre japonès.

Això sí, ho faré a la meva manera.

Laura

PS: alguns potser no hi estareu d`acord, o senzillament us semblarà que sembla que hagi descobert alguna cosa molt evident o que no té cap mena d`importància. Però volia explicar-ho, i volia explicar-ho així, perquè és com ho veig.

PS2: sembla que faci una actualització al mes... intentaré actualitzar més sovint, a veure si us animeu a comentar!!